I els residus?

Un dels nous problemes que estan generant les TIC és el dels residus... Pensem, per exemple en quants mòbils hem tingut en els darrers 5 anys i on han anat a parar. O què se n’ha fet del darrer PC que vam canviar perquè era massa lent... I així amb una llarga llista de maquinari. Clar que, algunes empreses tampoc ajuden gaire quan resulta que gairebé surt millor de preu comprar una impressora nova que un cartutx de tinta, oi?
Pel que fa als mòbils, he trobat una bona solució. Des de setembre de 2004 s’ha engegat una campanya de recollida de mòbils que, per exemple en el darrer any ha recollit més de 85.000 aparells. És força senzill i molt econòmic desfer-se d’aquell mòbil vell, amb la tranquil·litat que, si funciona algú li donarà un millor ús que nosaltres i, si no funciona serà reciclat, tractant i recuperant els components seguint el procediment reglamentari de respecte amb el medi ambient.

Ús racional de les TIC

M’ha costat posar un títol a aquest apartat.
En bona mesura perquè tinc la sensació que em repeteixo una mica... La idea d’aquest apartat és parlar d’un ús excessiu de les TIC, és a dir, adonar-nos que a voltes es fan autèntiques ximpleries en nom de la tecnologia. Posaré un exemple que m’han explicat dues persones diferents sobre un mateix cas. Una escola superdotada en l’aspecte tecnològic: Pissarra Digital Interactiva, Tablets PC pels alumnes, càmera de vídeo connectada al projector, tot el que vulgueu i més. Quina utilització es feia d’aquests materials? Doncs el mestre utilitzava la càmera (penjada al sostre) per enfocar un llibre de text i que tots els alumnes el poguessin llegir... No seria més econòmic que cada alumne tingués el seu propi llibre? Cal una inversió tan gran, utilitzant les TIC a qualsevol preu, per acabar fent classes tradicionals?

He posat un cas extrem, i em consta, que no tot l’ús de les TIC a les aules és així, per sort! Ara bé, també és cert que, a vegades, i amb tota la bona intenció del món, volem fer-ne un bon ús i no ens adonem que sense s’estaven treballant altres aspectes. Us explicaré el que em va passar a l’escola de pràctiques aquest curs... Una de les activitats que es fan setmanalment són activitats de lògica, la d’aquella setmana era descobrir les diferències d’un dibuix, la tutora em va proposar si ho volia corregir jo. Evidentment vaig acceptar encantat. Vaig escannejar el dibuix i vaig pensar que podríem assenyalar les diferències a la PDI. Jo estava tot cofoi de la meva gran idea i, sobretot, d’utilitzar la PDI... Quan li vaig proposar a la tutora, no em va dir que no, però vaig veure que en aquella cara hi havia molts dubtes. En vam estar parlant i, tot i que no va censurar la meva idea, em va explicar que una de les coses importants d’aquell exercici era, a més de trobar les diferències, que obligava als alumnes a explicar detalladament on hi havia cada error i, també, a entendre els companys per poder corregir els errors. Hi havia una tasca de competència comunicativa molt important que jo havia estat a punt de carregar-me. Finalment, vam optar per fer una barreja de tot plegat. Primer feien la correcció oral i posteriorment assenyalaven l’error a la PDI. De tota manera, m’adono que assenyalar l’error a la PDI era una tasca de més a més, i que sabent que posteriorment s’assenyalaria l’error a la PDI, segur que més d’un alumne no va estar tant pendent d’entendre l’explicació del company. A vegades, però, cal fer una petita passa endarrera per fer un salt endavant!

Internet

Dins d’aquest apartat trobem molts aspectes... Els xats, el correu, jocs on-line, missatgeria instantània, a més, com és obvi de les pròpies pàgines web. Anem doncs a pams. D’entrada, la web chaval ens ofereix unes cibernormes. I aquest mateix web, amplia els consells als majors de 12 anys amb la secció chaval plus on podem trobar consells per protegir dades, utilitzar els xats, les descàrregues d’arxius, etc.

.

Netiquetes
Em centraré en un parell d’aspectes, per una banda, els xats, la missatgeria instantània, el correu i els fòrums són unes eines de comunicació molt potents, però tenen una petita pega (dic petita, per dir alguna cosa...), és el receptor del missatge qui posa el to a l’escrit que ha realitzat l’emissor, per tant, correm un risc molt alt de poder malinterpretar algun dels missatges... Per posar remei a aquesta carència s’utilitzen sovint icones... Tot i que també és fàcil pensar que després d’una punyalada es posa un somriure :-D per minimitzar el tema, fet que encara pot complicar més la comunicació. Em sembla que qualsevol de nosaltres ha patit alguna d’aquestes experiències, bé sigui com a receptor o com a emissor... Diria que un dels principals inconvenients és que no sabem quan s’ha d’utilitzar cada una d’aquestes eines i quan és altament recomanable no utilitzar-ne cap. Una de les possibles solucions és pensar quin és el millor canal per comunicar-nos i si pensem que hi pot haver algun malentès, podem quedar amb la persona en qüestió per parlar cara a cara. És un tema que diria que, en general, no tenim ben resolt i així, és difícil que com a mestres puguem transmetre als alumnes uns bons criteris d’utilització.

I no parlem de les persones que utilitzen identitats falses en aquestes eines de comunicació o, potser encara pitjor, aquells que usurpen la identitat i utilitzen el correu o la missatgeria instantània d’altri.

A la xarxa no hi és tot

Per altra banda, una de les frases que s’ha popularitzat més és: “a internet ho podem trobar tot”. D’entrada diria que és mentida, perquè a internet no hi és tot. De mostra el que ens va passar l’any passat en una assignatura. Se’ns va demanar que busquéssim informació sobre un tema i, al no trobar-ho a internet vam dir que no n’hi havia. Ningú no va pensar que podríem haver trobat informació a la Biblioteca de la Facultat. Però encara més, no tot el que trobem a internet és cert. Crec que és un aspecte que hem de tenir molt en compte a l’hora de fer cerques d’informació amb els alumnes, però que també hem de tenir nosaltres en compte. Cal contrastar la informació que hem trobat, mirar si la font és fiable, etc. evidentment, cal que ensenyem als alumnes aquests criteris, primer el millor serà fer caceres del tresor amb adreces acotades sobre la informació que han de trobar i més endavant donant-los més llibertat, però tenint en compte sempre aquests criteris.

Videojocs, consoles, etc...

En aquest apartat, seria fàcil acarnissar-me sobre l’ús (sobretot mal ús) que es fa d’aquest tipus de productes. És cert que molta gent passa moltes hores davant d’aquests aparells o “desconnectats” del món mentre juguen hores i hores. No me’ls carregaré jo... Senzillament perquè he trobat qui ho ha fet per mi... Podeu trobar prou informació relativa al tema a la Guia de juegos para padres.

Per això, jo trencaré una llança a favor d’alguns videojocs, que si són utilitzats de manera responsable ens poden ser molt útils. Suposo que tothom ha sentit a parlar dels Sims, oi? Doncs un dels primers jocs de la casa Maxi’s era un joc anomenat Sim City i que a l’escola ens seria ben útil per aprendre quins són els serveis bàsics d’una ciutat, com cal distribuir-los, com s’han d’administrar els recursos públics i moltes altres coses que sovint s’aprenen subratllant un llibre de text, en una línia similar podríem trobar un joc anomenat Transport Tycoon, molt útil si el que volem treballar són els mitjans de transport.També hi ha alguns jocs on-line que ens poden ser útils. En aquest cas, faré referència a un joc que cal jugar amb la supervisió d’un adult i a més, sobre el que cal fer una crítica important al finalitzar la partida. És un joc violent, un joc on el participant és un franc tirador. La missió d’aquest és eliminar els terroristes, el petit inconvenient és que pràcticament és impossible, ja que quan el jugador falla i mata per accident un innocent, els civils que passen per allà a la vora es converteixen en terroristes... De manera que en poca estona hi ha més terroristes que quan s’ha començat. La lectura que cal fer d’aquest joc és que “la violència genera més violència” i que voler acabar amb els problemes de manera violenta només genera més problemes... Sé que és una mica arriscat, però potser si el President d’una potència mundial hagués jugat a aquest joc no haurien mort tants innocents...

En aquesta línia de jocs podríem arribar a parlar de videojocs impacte, de la mateixa manera que Ferrés i Bartolomé parlen de vídeo-impacte, ja que són videojocs que poden provocar reflexió en una posada en comú posterior. Sóc conscient que és una aposta força arriscada, però són un tipus de videojocs que si es treballen bé i es busca una bona reflexió, elaborada a partir de la pròpia experiència de l’alumne, poden donar fruits força positius, ara bé, algun d’aquests jocs mal entès, també pot ser molt perillós. D’alguna manera, no deixen de ser jocs que tenen una voluntat de canvi polític, i segons el paradigma crític, és una de les tasques del mestre donar als alumnes eines per aprendre dels errors del passat per millorar el futur. I quina millor manera que fer-ho amb un joc?

Mòbils

Des de l'aparició dels primers aparells de telefonia mòbil, ja fa més de 20 anys, els nostres hàbits han fet un important canvi.
Recordo quan a casa vam tenir el primer telèfon mòbil l'any 1996. Un motorola gran i pesat, han passat més de 10 anys, però el cert és que hi ha hagut un boom important, arribant a l'extrem que actualment hi ha més línies mòbils que fixes, un fet impensable fa 10 anys quan van començar a "regalar" els primers aparells diverses caixes, bancs i empreses.
Ara bé, l'ús d'aquests aparells també ha anat canviant. Si al principi es valorava com una eina bàsicament comunicativa actualment es valoren altres aspectes com la qualitat fotogràfica de la càmera de fotos o de vídeo, el bluetooth, etc.
M’agradaria destacar un parell d’aspectes. El primer que els mòbils estan creant una certa addicció. Una addicció que és força nova i que, pot anar en augment properament. Per tant, des de l’escola s’ha de fer una mica de pedagogia sobre aquest tema. No em serveix que a l’escola es prohibeixi portar el mòbil. No crec que aquesta sigui la solució, penso que el que cal fer és fer comprendre als alumnes que els mòbils ens són útils en determinats moments, però que no podem viure pendents d’ells. Si prohibim el mòbil a l’escola, els mestres, el podrem dur? No crec que la solució passi per la prohibició. Per què nosaltres sí i ells no? Penso que la solució passa per saber quan podem fer-ne ús i quan no, per això cal un aprenentatge, uns criteris acordats per tota la classe (igual que fem amb les normes de convivència), em sembla molt més interessant aquesta opció que no pas que els mestres hagin d’amagar-se per utilitzar el mòbil, com he vist fer en alguna escola de pràctiques.
L’altre aspecte que m’agradaria destacar fa referència a alguns episodis de violència que han estat gravats amb els mòbils i posteriorment publicats a internet. En podeu trobar un exemple en aquesta notícia apareguda al diari El Punt a principis de novembre de 2006. El més destacable de la notícia és que el director planteja com a solució la prohibició del mòbil a l’Institut. Ja hi som. Enlloc de pensar en com podem millorar la situació, la única preocupació és que no es puguin tornar a gravar les imatges.
L’ús del mòbil no té perquè ser dolent. El que passa és que en determinats moments no se’n fa un bon ús, per tant, no creieu que hem d’educar per aquest bon ús de les noves tecnologies?

Introducció

Amb aquest bloc, la meva única intenció és posar de manifest alguns abusos i malusos que fem de les TIC. M'agradaria que anessiu donant la vostra opinió perquè crec que és molt bo poder compartir-la.
Que digui que, a vegades se n'abusa o se'n fa un mal ús, no vol dir que estigui en contra de les noves tecnologies, al contrari. Però penso que és bo saber-les utilitzar amb un cert CRITERI.